Entre períodes de Glòria i llargues absències

 (1966 – 1967)

        

Campionat 1966 .. l’arribada dels potens Ford Gt40 MK II

Com avançavem al final de la primera part, l’arribada al Campionat del Món de Marques dels Ford MKII més coneguts com GT40, anava a trastocar tots els patrons establerts fins llavors, especialment per a Ferrari que havia estat dominant la categoria Absoluta i també esperonava a Porsche la petita Marca de Stuttgart cap a la construcció de nous models amb els quals optar a la victòria en la Categoria Absoluta, després d’haver estat dominant la Classe GT fins a dos litres en les cinc edicions anteriors consecutivament.

Tor i això sense tenir un xassís i un motor de 5 litres, encara en 1966 a més de seguir treballant en el desenvolupament i la tecnologia d’un model vencedor, havia d’alinear els Porsche 906/6 i també els experimentals 964/8 dotats del motor tipus 771, un Flat-8 de 1.962 cc

Tot i disposar del motor Flat-8 i la seva superior potència, no obstant això, els motors de 8 cilindres, solien trencar els seus volants motor degut a que els seus embragatges es veien sotmesos al gran parell motor del 8 cilindres, amb massa freqüència. Un problema que s’aniria resolent, a l’espera de la versió de 5 litres capaç de vèncer.

No obstant això, les altres dues versions de motors que varem fer servir, totes en categoria fins a 2 litres, com el provat 904 Carrera 6, els nous i lleugers 906 Carrera, dotats de motors Flat-6 de 1.991 cc alimentats per carburadors i que oferien una potència de 230 CV a 6.600 rpm si eren suficient fiables, per lluitar amb gran fiabilitat i un pes molt lleuger amb les seves carrosseries de fibra i plàstics dins de la Classe  2 litres, en la qual novament vencien.

Amb la nova reglamentació estrenada en 1965 com a prova, en la Temporada 1966, del International Championship, convivien dos Títols dins de les mateixes carreres, d’una part el reservat pels Sports Prototypes i el de SportsCars.

Com era de preveure a degut al potencial exhibit en la inter temporada,  entre la Classe Prototips, s’adjudicava el Campionat denominat Internacional (anteriorment Mundial) pels Ford MK II amb els seus motors V8 en posició central de 4.737 cc, sobre el seu elaborat xassís que havia comptat amb la col·laboració de Lola, i un pes de 908 kg

En el decurs de la Temporada 1966, els MK II es van imposar en la 24h de Daytona, les 12 Hores de Sebring, sent segons  en els 1000 km de Spa després del Ferrari 330 P3, segons també els 1000 km de Monza  novament després d’un Ferrari 330 P3 com a millors resultats, que van proclamar a Ford i al MK II com de la Classe Sports Prototips de més de 2 litres, recaient l’altre títol, el de Sports Cars de més de 2 litres per a Ferrari sobre els seus 330 T3

Que assolien la victòria absoluta en els 1000 km de Spa i de Monza i amb dues victòries i diverses bones classificacions es feien amb l’altre títol  el de Sports Cars.

Per la seva banda Porsche, que no disposava de cap model de més de dos litres, s’adjudicava els dos Títols, el de Prototips i el de Cars fins a dos litres aconseguint amb els magnífics Porsche 906, la victòria en els circuit, on no prevalia solsament la potència i els àgils i ràpids 906 de  2 litres i 230 cv, obtenien la victòria, en Classe fins a 2 litres en l’Internacional de Sports Prototips i l’Internacional de Sport Cars, tot un gran resultat.

Amb victòries absolutes en la Targa Florio, assolin les 3 primeres posicions  de la general en els 500 km de Zeltweg, copant les 8 primeres places en el GP de Hockenheim (on es disputaven 2 carreres consecutives) i una nova victòria absoluta a Mugello, a més de les victòries de classe on guanyaben els Ford o Ferrari

En mans de pilots de la valua de Jo Siffert, Hans Herrmaan, Bonnier, Gijs van Lennep, van dominar àmpliament la seva Classe en amb dues categories, augmentant després de cada nova victòria, el prestigi i el palmarès  de la Marca de Stuttgart, plenament bolcada en la Competició, com la seva contemporània Ferrari.

Els enginyers de la Marca d’Stuttgart liderats per Ferdinand Piëch, esperonats per les victòries i l’esperit competitiu que embolicava tot l’Automobilisme en aquelles dècades, com el gran Enzo Ferrari, o Carlo Chiti d’Alfa Romeo-Autodelta, ja estaven treballant en el “nou” cotxe per 1967.

Campionat 1967 – Sport Prototypes y Sport Cars

Afeixin un nou model als seus cotxes de cursa,  per a aquesta nova Temporada, es va denominar 907 i es va construeixo en dues configuracions, com era habitual en aquella dècada amb les larguísimas rectes de les 24 Hores de le Mans o l’anell de les 24 Hores de Daytona, on es feia servir una configuracio llarga per a aquests circuit, i una versió de cua curta per a circuits am menys rectes, on feien el cotxe en versió curta que era més àgil y rapid .

Com ja era habitual, sobre un bastidor tubular d’acer, s’encolava la carrosseria fabricada amb polièster i fibra de vidre.  Quant al motor, com els rumors apuntaven a un canvi de reglament sobre els propulsors eran de 2 litres, degut a que l’americana Ford  ja estava fen servir motors de 7 litres per als seus cotxes, i aquesta situació d’augment de cilindrada sense límit, tard o d’hora, acabaría per ser limitada, El Porsche 907 pesava degut a la seva construcció amb materials lleugers, solsament 600 kg !

A Porsche AG es van centrar per al nou 907 en dos motors, un Flat-6 de 1990 cc que rendia 220 cv i que provat en Le Mans, en la seva versió cua-llarga havia aconseguit els 302 km/h i era un motor molt fiable i contrastat, per curses de llarga durada.

(A la imatge de dalt) …… l’altre motor de que disposaba la Marca d’Stuttgart era el Flat-8 que cubicaba 2.2 litres i lliurava 270 cv en vistes a la propera categoria de 3 litres que es preveis que s’anava a implantar desde 1968, per la qual cosa Porsche anava ja provant amb el 8 cilindres, elements per al seu futur motor de 3 litres.

La Temporada 1967 donava inici amb les 24 hores de Daytona, on Ferrari amb un 330 P3 Spyder es feia amb la victòria i les tres primeres posicions de la general, seguits en 4ª posició i primers fins a dos litres, Jo Siffert-Hans Herrmann sobre un Porsche 910, seguits d’un 906 HL, quedant relegat el primer Ford GT40 a la 6ª posició amb Thomson-Ickx amb el primer Sport Card

A la següent prova les 12 hores de Sebring, els Ford MKIV amb els seus motors de 7 litres (els GT40 muntaben els de 5 litres) es feien amb el doblet aprofitant la seva gran potència sent la victòria pel de McLaren-Mario Andretti.

Els Porsche 910 de 2 litres, tornaven a demostrar la seva eficàcia, malgrat el seu desavantatge en  cilindrada (2 litres ewnfront els Ford de 5 y 7 litres …) i ocupaven la 3ª i 4ª posició amb Patrick-Mitter, seguits per Siffert-Herrmann aconseguint dues victòries consecutives i amb domini aclaparador a la Classe fins a 2 litres.

A la 3ª cursa del Campionat, els 1000 km de Monza(un circuit molt rápid) la victòria i doblet era per a l’Equip de Ferrari SPA sobre els 330 T4 amb Bandini-ChrisAmon en primera posició, seguits pel cotxe bessó de Parkes-Scarfiotti. Domini italia a casa.

Porsche amb els seus 910 oficials, aconseguien la 3ª i 5ª posició i primers fins a dos litres, amb els fiables Porsche 910 pilotats per Mitter-Rindt i Herrmann-Siffer aconseguin un nou doblet per a la petita Marca de Stuttgart a la Classe fins a 2 litres, mentre que el primer Ford GT40 solsament podia ser 6º per darrere de Ferrari i Porsche, però puntuant com a primer de Classe Sport Cars amb Schlesser-Ligier.

A la 4ª prova del International Championiship, els 1000 km de Spa, s’imposava un nou cotxe, el Mirage-Ford V8 de 5.7 litres, pilotat per JackyeIckx-Thomson …., equipat com deiem abans per un motor Ford de gairebé 6 litres

La segona posició era per el lleuger y ràpid Porsche 910 de (Classe 2 litres) de Siffer-Herrmann, que significava la 4ª victòria de Classe consecutiva per Porsche.

Ferrari s’havia de conformar amb la 3ª posició i segons de (classe +2.0) amb el nou 412 P pilotat per Atwood-Bianchi

La 5ª prova era la Mítica Targa Florio, on s’imposaven Stommelen-Hawkins sobre un Porsche 910/8 de 2.2 litres, seguits en 2ª i 3ª posició per Porsche 910 de 2 litres pilotats per Cella-Biscaldi i Elfford-Neerpasch, sent la 3ª posición de classe 2 litres per al Ferrari Dino 206 P de Venturi-Williams.

Per la seva banda, Ford amb la 5ª posició però primera de Classe Sport Cars de + de 2 litres, seguien sumant punts en les carreres que els eren més desfavorables.

La 6ª Carrera de la Temporada 67 i corrent a casa els 1000 de Nürbrgring, Porsche realitzava tota una demostració d’eficàcia, aconseguint a més de la victòria absoluta amb els seus Sports-Prototips de Classe fins a 2 litres) un magnífic triplet amb Schuts-Buzzeta, Hawkins-Koch i Neerpasch sobre els magnífics i eficaços Porsche 910, sent la 4ª posició pel 910/8 de Mitter-Bianchi de Classe de +2.o l) muntant el motor de 2.2 litres.

Per la seva banda, Ford amb els seus GT40 amb motor V8 de de 4.7 litres, eren incapaços de seguir el ritme dels lleugers 910 i solsament podian ser 7º i 8º de la general, però sumant els punts de Classe Sport de + de 2 litres.  Per la seva banda Ferrari, sucumbia en aquests 1000 km de Nürburgring i no podia oposar resistència, abandonant.

La 7ª carrera, era la que més importància tenia en el Campionat, les 24 Hores de le Mans, on totes les Marques desitjaven un victòria absoluta, per tant, davant la ineficàcia del seus Ford GT40, la Marca Nord-americana, ho fiava tot de nou als seus Ford MK IV de 7 litres en lluita directa amb els Ferrari 330 P4 de 4 litres.

Finalment després de les emocionants 24 hores, els vencedors absoluts, eren els americans Gurney-Foyt sobre uns dels Ford MK IV que situaven el potent MK IV quatre voltes per davant del segon classificat, el Ferrari 330 T4 pilotat per Scarfiotti-Parkes i unes voltes més enrere, l’altre 330 T4 pilotat per Mayresse-Beurlys,  que s’imposava al segon Ford MK IV que es classificava en 4ª posició.

Els Porsche Oficials, en un circuit amb la seva llarga recta del Mulssane de 5 km, on no podien competir en velocitat punta amb els motors més potents de Ford i Ferrari que copaven les 4 primeres posicions, complien sobradamente el seu objectiu, aconseguint la 5ª, 6ª amb els 910 LH i el 910 curt de Siffert-Herrmann seguits pels seus companys Stommelen-Neerpasch, per davant de Elford-Pond i Koch-Poirot, tots dos equips am els Porsche 906, copant de la 5ª a la 8ª posició de Classe fins a 2 litres, tota una demostració de fiabilitat i optimització de motors i xassís.

Després de disputar-se la 24 Hores de le Mans, que era la 7ª prova de les quals constava el Campionat de 1967, la temporada havia arribat al seu equador, on destacava al marge de la lluita entre Ford i Ferrari  però més efectius els Ford en Sport Cards, i Ferrari en Sport Prototips, on solament hi havia una Marca guanyadora de les set cites disputades, si cap amb total domini  de la seva Classe, Porsche amb els seus 907, lluitava pel Títol de 2 litres en amb dues categories, amb total falta de rivals, que li disputessin la supremacia.

La propera cita on els aspirants al títol anaven a enfrontar-se novament, era en els 500 km de Mugello on tant Ford com Ferrari, solament inscrivien un cotxe per a la carrera, Ford un MKIV per als pilots Schlesser-Ligier i Ferrari un 412 P per a la parella Casoni-Müller.

Per part de Porsche inscrivien 2 Porsche 910 – 771 amb motors de 8 cilindres i 2.2 cc, a més d’un grup de Porsche 906 en classe 2 litres.

Ni per Ford que malgrat el potent MK IV pilotat per Schlesser-Ligier havia d’abandonar quan era quart, ni per al Ferrari 412 P que també abandonava, Mugello anava a ser propici.  La Marca que si aconseguia guanyar la carrera a més copar les cinc primeres posicions i guanyar en totes les classes, era Porsche, que es portava la victòria absoluta amb el doblet dels Porsche 910 2.2 de Schutz-*Mitter seguits de Stommelen Neerspach

La tercera posició  i primers de Classe fins a 2 litres, la hi adjudicaven Gijs van Lennep-VicElford sobre un lleuger Porsche 911 R

Completant el domini de la Marca alemanya, Cella-Biscaldi i Facetti-Nicodemi els dos equips a bord dels Porsche 906, es classificaven en 4ª i 5ª posició completant el domini alemany sobre els Alfa Romeo italians.

Sens dubte, Mugello havia estat un seriós revés per a Ferrari i Alfa-Romeo, batudes en el seu propi terreny.

D’Itàlia al Regne Unit es desplaçaven els Equips del Campionat de Marques per disputar les 6 Hores de Brands Hatch.  Ferrari dolguda per la derrota en un excés de confiança en Mugello, aquí inscrivia tres equips sobre els Ferrari 330 P i un altre al volant d’un 412 P darrere d’una balsámica victòria, però …., la forta esquadra italiana es topava amb la presència d’un potent Chaparral-Chevrolet 2 F  de 7 litres, que pilotat per Spence-Hill es van adjudicar la victòria absoluta i la Classe Prototips de més de 2 litres.  Un cotxe que mai passava desapercebut pel seu sobre elevat alerón posterior i color blanc.

Dels tres Ferrari 330 P inscrits, solsament el pilotat per dos magnífics pilots com Chris Amon-Jacky Stewart aconseguien acabar en segona posició, molt prop del potent Chaparral.  En la imatge inferior, Jacky Stewart el gran pilot escocès, perseguint al Chaprral amb el seu Ferrario F 330

El tercer lloc final era pel Porsche 910 2.2 de Siffert-McLaren i la 4ª posició per a l’altre Porsche 907 LH 2,2 pilotat per Herrmann-Neerpasch

Cayen fins a unes modestes 5ª i 6ª plaça, Scarfiotti-Sutchiffe i Hawkin-Williams  arribaven els altres dos Ferrari 330 P oficials en un nou revés per a la Marca de Maranello.

Primers de Classe Sport fins a dos litres, eren Dean-Posa a bord d’un Porsche 906 sent vuitens de la general.

Novament en terres italianes es disputava la 11ª prova del Campionat, la Coppa Città di Enna, on un solitari Ford GT40 V8 de 4.7 litres,  sense oposició a la seva Classe, s’enfrontava als fiables i ràpids Porsche  906 de Classe 2 litres i un anecdòtic Ferrari 275 GTB/4

Davant tan escassa oposició el ràpid NinoVaccarella imposava a Enna el seu potent Ford GT40, una volta per davant dels seus perseguidors.

Darrere l’inassolible Ford, i per aquest ordre, Dieter Spoerry amb un Porsche 906 LH, CarloFacetti amb un Porsche 906 curt i Luigi Taramazzo amb un altre 906, s’adjudicaven les tres primeres posicions de Classe fins a 2 litres.

A la tercera carrera per tancar la temporada, els 500 km de Zeltweg, una forta esquadra amb cinc unitats sobre Ford GT40 amb motors V8 de 4.736 cc, s’alineaven a la recerca d’una nova victòria.  Per la seva banda, Ferrari amb sol dues F250 LM amb motors V12 de 3.3 litres semblava haver lliurat el Campionat de SportCars i estava centrada en el de Sport Prototypes

Per la seva banda, en Porsche mentre seguien dissenyant un cotxe per vèncer a la Classe superior, seguien dominant la Classe fins a 2 litres amb els seus fiables Porsche 906 en versions curta i LH

Ja en carrera, els Ford GT40 liderats pel cotxe de Paul Hawkins, s’adjudicaven la victòria amb dues voltes d’avantatge sobre Bradley-Attwood al volant del Porsche 906 que era primer de Classe fins a dos litres

El tercer looc per darrere del 906, Vaccarella-Maglioli amb l’altre Ford GT40, frenat a dues voltes del Porsche, completant les tres primeres posicions, la qual cosa era un resultat mediocre, encara que valuós pels punts de la victòria, tenint en compte, que amb cinc cotxe, solament aconseguien ser 1º,  3º i 5º amb dos Porsche 906 de dos litres, intercalats entre ells.

La penúltima prova que puntuava per a l’Internacional de Marques, era la Pujada en Costa Ollon-Villars a (Suïssa de 8 km) una carera atípica dins del Campionat, que s’adjudicava Gerhard Mitter amb un Porsche 910 Bergspyderoficial de 2 litres, en un temps de 7’51″50/100

Per davant de la segona unitat de 910 Spyder que pilotava Rolf Stommelen que quedava a 6″90/100.   La tercera plaça era per al Lola T-110 BMW de Dieter Quester.

L’última prova puntuable per a l’Internacional de Marques, eren els 500 km de Nürburgring, però amb tots els títols i categories adjudicades ja abans d’aquesta ultima cursa, cap dels pilots i Marques implicats en aquest Campionat de 1967, acudien a la cita, ocupats la majoria d’ells, preparant els cotxes per a la següent temporada de 1968.

El Campionat 1967,  finalitzava amb els següents vencedors.  En Sport-Prototypes: Ferrari Campiona Absoluta i Porsche Campiona de Classe fins a 2 litres.  En la Divisió de Sport-Cars,  Ford guanyaba el Campionat Absolut i novament Porsche, amb el Campionat de Classe fins a 2 litres.

Per tant, el Palmarès de    dos nous Títols, el de Sport-Prototypes fins a dos litres, i el de Sport-Cars també fins a dos litres, aconseguits amb les seves versions de competició Porsche 910, 907, 906 i 911…..

Després de dues noves i intenses temporades, on mai van deixar de dominar amb autoritat la Classe fins a dos litres en 1966 i 1967, la Marca de Stuttgart seguia desenvolupant cotxes guanyadors, amb una fita molt clara, construir un model de 3 o 5 litres (segons determinés el futur canvi de reglament) per optar a totes les curses a la victòria … Absoluta !

En el proper reportatge (la 3ª part) des de  us seguirem explicant aquesta apassionant Història de la Marca de Stuttgart, des de 1968….. fins als nostres dies.

Pasionporsche & Team Staedtler – Copyrigth © 2017